Aquest any és el bicentenari del naixement de dues grans figures de la humanitat; una d'elles de la literatura i l'altra de la ciència. A cadascuna d'elles dedicarem un post en aquest blog.
I vull començar parlant d'una d'elles, vull parlar d'Edgar Allan Poe.
Bé, què es pot dir quan un parla d'un del seus autors preferits i vol intentar ser el més objectiu possible?
Poca cosa, com ja us imaginau.
Poe és un geni en molts sentits. És un mestre en el gènere de l'horror, amb narracions tan famoses com "El gat negre", "La caiguda de la Casa Usher", "El cor delator" o d'altres moltes. Però també és un precursor de ple dret del romanticisme, en el seu vessant més decadentista. Els paisatges i ambients que dibuixa Poe sempre són marcats per la seva pròpia tragèdia i desconhort personal, profundament carregats de tristor o opressió, però no per això són precissament poc atractius. Poe és capaç de avantpossar el que és estremidor sobre el pur defalliment d'ànim, mantenint al lector o lectora en un estat de tensió poètica que sol anar in crescendo fins al clímax final.
Pero Poe no només és el romàntic narrador de contes sobrenaturals. També és el narrador analític, i ho fa amb igual exquisidesa. És Poe el que crea la figura del detectiu analític, Auguste Dupin, a qui el fa protagonista de tres de les seves narracions. Entre d'elles la més famosa és "Els Crims de la Rue Morgue". Dupin és, literàriament parlant, l'avantpassat directe del Sherlock Holmes de Conan Doyle.
No hem d'oblidar que Poe també domina la poesia i marcarà una notable influència en la del romanticisme. Baudelaire en fa traducció al francès de la seva obra poètica i en queda literalment fascinat. El seu poema més famós és, sens dubte, "El corb".
Podria parlar molt sobre Poe, però si voleu saber alguna cosa sobre la seva vida i producció literària podeu anar aquí i aquí. Si no heu llegit mai cap narració de Poe, aquest any és un bon any. I no oblideu que dia 23 d'abril a la biblioteca llegirem en directe alguna de les seves narracions més famoses.
Jo us deixaré amb unes paraules que van aparèixer a El PERIÓDICO de Catalunya de 14 de gener de 2009. Podeu anar directament a l'article des d'aquí.
"Crec que Déu em va donar una espurna de geni; però la va apagar en la misèria", manifestava ell mateix setmanes abans de la seva mort, ocorreguda a Baltimore el 1849, als 40 anys, en circumstàncies encara ara envoltades de misteri. "S'ha convertit en la imatge mateixa del poète maudit, de l'ànima maleïda, del vagabund", com explica el novel.lista i crític britànic Peter Ackroyd (Londres, 1949) a Poe. Una vida truncada, la biografia que publica Edhasa, un de la quasi vintena de títols que aquest any celebraran el bicentenari del naixement de Poe"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada